CENTELLES - TERRASSA (16.01.2011)

Bones mariquilles,

Mira que em toca els collons fer cròniques (per això no n’he fet mai cap), però encara me’ls toca més que una vegada que sortim de casa no hi hagi crònica. Per tant em veig obligat a fer-la ja que ningú passa davant. AQUÍ VA!!

Massa d’hora!, massa d’hora!, estem sonats!, encara és fosc a les 7:00h. a la plaça Progrés. Fidel, Toti i Xavi pujem cap a la Renfe on trobem al Joan P. i després a l’Hector. Comprem els bitllets i finalment arriben les dues perles de Matadepera, l’Alex P. i en Mike.

Bicis avall i cap a les vies a esperar. Mentrestant arriba un altre tren “de marxa”, ple de nenes joves amb una pinta de porques que fa por, els nens que les acompanyen, ben torrats i plens de grans. Agafem el tren i fem transbordo no sé on (en Fidel se’n recordarà). Merda, ens em d’esperar bastant estona i comencem a agafar fred. Entre els sonats que van en tren a aquelles hores d’un diumenge hi ha molts immigrants, els quals ja han perdut qualsevol respecte a l’autoritat. Dos negres travessen la via per sobre i després de la bronca dels segurates encara marxen insultan-los i aixecan-los-hi el dit,JE,JE, cony de negres, quins collons, jo m’hauria cagat a sobre. Després t’has d’esperar 6h. per què apartin els cossos del mig.

Arribem al destí, les bufetes a tope, el WC ple i la gent comença a marxar. CONY! Passem de pixar i comencem a pedalar perquè ningú sap el camí. Poc a poc anem fen parades estratègiques per buidar les aigues sense perdre el fil de la cursa. L’inici és terrible, pujada, pujada i puta pujada amb un % molt elevat durant uns 5km. Un cop dalt, la baixada és molt llarga i molt guapa, el paissatge impressionant. Agafem un tros de carretera a l’indret de Sant Miquel del Fai fins a Sant Feliu de Codines on varem esmorzar. Esmorzar i “quirijillos” bons i a un preu raonable. Continuem amb els de Sabadell fins que ens separem i els 7 magnífics van cap a Terrassa, no sense cagar-la, equivocar-se i fer uns 4km extres per arribar a Castellar, però que collons, estem forts i voliem coneixer aquesta part del polígon que no coneixiem, tota escusa es bona per no reconeixer una equivocació. El cervell ja no estava per pensar, solament teniem al cap “mi casa!”, total què, cap a can Deu on aquella puta pujada ens va acabar de desmontar. Uns cap aquí, els altres cap allà, tots cap a casa amb els culs ben petats i les cames fetes una merda. Això sí, cap punxada, cap ostiot i com a campions que som, 61,5km, a 15,1km/h de mitja, 1.440 m de desnivell 'positiu' acumulat i 4:05h, el cul sobre el seient. OOOOLEEEEE!!!!

La temperatura molt bona i la companyia que he de dir, una estona bé, però massa ja canseu eh! Je,je.

L’hem de tornar a fer tots junts, és xula, ara ja tenim el track fins a casa.

Xavi.